El Petőfi rus


Avui fa cent seixanta-dos anys que Sándor Petőfi, el famós poeta va ser vist per últim cop, el 31 de juliol de 1849 a les sis en punt a la tarda. Fugia a peu de la batalla de Segesvár (Sighişoara) —perduda pels rebels hongaresos contra l'exèrcit del Tsar Nicolau I— cap al poble saxó transilvà de Teufelsdorf (Vânători), i quatre soldats de la cavalleria russa galopaven darrere d’ell per encalçar-lo.

Què va passar llavors és incert. El cos de Petőfi no va ser identificat entre els morts. Un mite d’esperança va néixer aleshores i es va difondre que va ser agafat presoner pels russos, portat a Sibèria on va fundar un poble d'exiliats, va seduir la filla d'un general rus, o va treballar en una mina «però tothom sabia qui era, perquè en el seu barret va penjar una cinta amb els colors nacionals, i al damunt va escriure ‘Alexander Petrovich’…»


Feia molt de temps que Alexander Petrovich era mort quan Sándor Petőfi va arribar a Rússia. Això va passar dins l’any 1939, i va ser el futur guanyador del premi Nobel, el poeta Borís Pasternak qui el va introduir dins la vida literària russa, on el van acollir  fervorosament. A. Pozdnyakov el descriu així en el seu estudi sobre les traduccions de Pasternak (2010):

«Pel que fa a la poesia hongaresa, Pasternak va traduir gairebé quatre mil versos de l’obra de Sándor Petőfi. Va conèixer els textos del poeta hongarès el 1939 per primer cop, i llavors va traduir el poema "Al final de setembre", tantes vegades citat en les antologies, originalment escrit només deu mesos abans de la mort del poeta al camp de batalla de Segesvár. Pasternak digué que ja aquest primer encontre amb la poesia de Petőfi va aixecar un viu interès cap a ell. "Primer em deixava fred, però aviat vaig descobrir alguna cosa dins d'ell que m’era propera i que em va estimular. Jo havia estat interessat en Lenau, i estava sota la seva influència, i aquest hongarès d'alguna manera em va recordar a Lenau, a Franz Liszt i d’altres, potser a través de l'origen i la cultura comunes, no sé, però en qualsevol cas va ser un plaer entrar en contacte amb ell. He recollit les millors traduccions meves dels seus poemes al llarg dels darrers anys, i aquí les publico” — va escriure en la postdata a les seves traduccions selectes, l’any 1991. Les seves primeres traduccions de Petőfi s’havien publicat al volum de Traduccions Selectes, el 1940.»


És important qui tradueix un poeta per primer cop a una llengua. El geni de Pasternak certament ha contribuït a que els russos sentin Petőfi com un autor propi. Voliem incloure aquí una declamació russa de «Al final de setembre» com a il·lustració, però no vam ser capaços de trobar-la a la xarxa russa (si algú coneix una font li quedarem molt agraïts). El poema «Si ets una flor» és l'únic un d'entre les traduccions de Pasternak del qual tenim una versió d'àudio. (Re-llegint-lo ara a la llum de l'aniversari, hom no pot evitar notar com el darrer, blasfem, vers concorda amb el nom del poble saxó on va ser vist per última vegada).


Petőfi: Если ты цветок…

Fa leszek, ha fának vagy virága.
Ha harmat vagy: én virág leszek.
Harmat leszek, ha te napsugár vagy
Csak hogy lényink egyesüljenek.

Ha, leányka, te vagy a mennyország:
Akkor én csillagá változom.
Ha, leányka, te vagy a pokol: (hogy
Egyesüljünk) én elkárhozom.
Если ты цветок — я буду стеблем,
Если ты роса — цветами ввысь
Потянусь, росинками колеблем, —
Только души наши бы слились.

Если ты, души моей отрада,
Высь небес — я превращусь в звезду.
Если ж ты, мой ангел, бездна ада —
Согрешу и в бездну попаду.
Jo seré un arbre si ets les seves flors,
o seré jo la flor si tu ets rosada;
o rosada seré, si ets raig de sol,
només per estar sempre unit a tu.

La meva nina, si ets el cel
seré l'estel que més s'enfila.
La meva nina, si ets foc de l'infern,
moriré condemnat per estar amb tu.


Una de les edicions russes més populars dels poemes selectes de Petőfi va ser publicada el 1969 a Moscou, per l’editor Художественная Литература, amb els dibuixos del ben conegut trio d'il·lustradors G. A. V. Traugot. Fa molt de temps vam trobar una versió escannejada del llibre en la xarxa russa, i vam pensar que un dia publicaríem l'emocionant dedicatòria que acompanya el llibre escannejat. Avui és el moment millor per fer-ho.

«Cadascú de nosaltres té un poeta favorit, de vegades més d'un. I sovint hi ha un poeta que va amb tu al llarg de tota la vida, mai l’oblides, i tens un sentiment especial cap a ell, com la persona més a prop teu i que més estimes. A vegades no notes que compares moltes de les teves accions, pensaments i fins i tot alguns períodes crítics de la teva vida amb aquests poemes i el seu creador. Mai no us ha passat a vosaltres? A mi sí. Vaig conèixer aquest volum quan va ser publicat, temps enrere, en el llunyà 1969. Jo tenia poc més de vint anys. Em vaig enamorar d’aquests poemes i més tard del seu autor, del qual he llegit tot el que s’ha publicat en rus. Hi ha hagut períodes, anys, en els quals no obria aquest llibre, però mai he oblidat els seus poemes. Tot el que hi ha en aquest volum ho sé de cor… Després d'un retard llarg vaig decidir escannejar-lo i publicar aquest llibre, que estim tant—precisament aquest, tot i que tenc també un volum amb la seva poesia completa en la meva biblioteca. No sé per què vaig esperar tant de temps. Potser temia que algú trobàs ridícula la meva afició a aquest poeta, o que aquesta poesia no tornarà mai més a estar de moda. Però ara es troba finalment en línia, i jo m’he decidit a escannejar i publicar també en un futur pròxim el gran llibre escrit sobre Petőfi pel reconegut autor hongarès Gyula Illyés. I fixau-vos també en els noms dels traductors: Borís Pasternak, Leonid Martinov, Vilhelm Levik, Nikolai Chukovsky, Vera Inber, Nikolai Tikhonov.»

Petőfi, certament, no va morir a Rússia.


The Russian Petőfi


It is a hundred and sixty-two years today that Sándor Petőfi, the celebrated poet was seen for the last time, on 31 July 1849 at six o’clock in the afternoon. He was fleeing on foot from the battle of Segesvár (Sighişoara) – lost by the Hungarian insurgents against the army of Tsar Nicholas I – towards the Transylvanian Saxon village of Teufelsdorf (Vânători), and four Russian cavalrymen were galloping after him.

What happened then is unclear. Petőfi’s body was not identified among the dead. A hopeful myth was born and spread that he was taken prisoner by the Russians, he was brought to Siberia where he founded a village of exiles, he seduced the daughter of a Russian general, or he worked in a mine “but everyone knew who he was, because on his hat he had a national color ribbon, and on it was written «Alexander Petrovich»…”


Alexander Petrovich was long dead when Sándor Petőfi arrived to Russia. This happened in 1939, and it was the future Nobel-winner poet Boris Pasternak to introduce him in the Russian literary life which enthusiastically endorsed him. A. Pozdnyakov describes it like this in his study on Pasternak’s translations (2010):

“As to Hungarian poetry, Pasternak translated almost four thousand verses from the oeuvre of Sándor Petőfi. He met the works of the Hungarian poet in 1939 for the first time, and then he translated the poem “At the end of September”, so often quoted in the anthologies, originally written only ten months before the poet died on the battlefield of Segesvár. Pasternak said that already this first encounter with Petőfi’s poetry elicited lively interest in him. “First I was cold to it, but soon I discovered something in it which was close to me and which warmed me. I had been interested in Lenau, I was under his influence, and this Hungarian somehow reminded me of Lenau, of Franz Liszt and others, perhaps through the common origin and culture, I don’t know, but in any case it was a pleasure getting to know him. I have collected the best of my translations of his poems overt the last years, and here I publish them” – he wrote in the postscript to his selected translations in 1991. His first translations from Petőfi appeared in his Selected Translations in 1940.”


It does matter who translates a poet for the first time to a certain language. The genius of Pasternak has certainly contributed to the Russian readers’ feeling Petőfi their own. We wanted to include here a Russian performance of “At the end of September” as an illustration, but we were unable to find it on the Russian net (if anyone knows a source, we’d appreciate it). The poem “If you’re a flower” is the only one among the translations of Pasternak of which we have an audio version. (When re-reading it in the light of the anniversary, one cannot avoid noticing how the last, blasphemous verse tallies with the name of the Saxon village where he was seen for the last time.)


Petőfi: Если ты цветок…

Fa leszek, ha fának vagy virága.
Ha harmat vagy: én virág leszek.
Harmat leszek, ha te napsugár vagy
Csak hogy lényink egyesüljenek.

Ha, leányka, te vagy a mennyország:
Akkor én csillagá változom.
Ha, leányka, te vagy a pokol: (hogy
Egyesüljünk) én elkárhozom.
Если ты цветок — я буду стеблем,
Если ты роса — цветами ввысь
Потянусь, росинками колеблем, —
Только души наши бы слились.

Если ты, души моей отрада,
Высь небес — я превращусь в звезду.
Если ж ты, мой ангел, бездна ада —
Согрешу и в бездну попаду.
I’ll be a tree, if you are its flowers,
Or a flower, if you are the dew;
I’ll be the dew, if you are the sunbeam,
Only to be united with you.

My little girl, if you are the heaven
I shall be a star above on high;
My little girl, if you are hell-fire,
To unite us, damned I shall die.


One of the most popular Russian editions of Petőfi’s selected poems was published in 1969 in Moscow at the Художественная Литература publisher, with the pictures of the well known illustrator trio G. A. V. Traugot. We found long ago a scanned version of the book on the Russian net, and we thought we would publish sometimes the touching recommendation that accompanied the scanned book. Today is the best time for it.

“Each of us has a favorite poet, sometimes more than one. And often there is a poet whom you carry with yourself through all your life, you never forget him, and have a special feeling towards him, like the person nearest and dearest to you. At times you do not notice that you compare many of your actions, thoughts and even some critical periods of your life to these poems and their creator. Has it never happened to you? To me it has. I met this volume at the time when it was published, back in the far away 1969, when I was a little more than twenty year old. I fell in love with these poems, and later with their author, on whom I have read everything published in Russian. There were periods when I did not open this book for years, but I have never forgotten about him and his poems. All that is in this volume I know by heart… After a long delay I decided to scan and publish this book, so dear to me – precisely this one, although I also have his complete poetry in my library. I don’t know why I waited for so long. Perhaps I was afraid that someone might find ridiculous my attachment to this poet, or that this poetry will not appear fashionable any more. But now it is finally online, and I also decided to scan and publish in the near future the great book written on him by the outstanding Hungarian author Gyula Illyés. And notice also the names of the translators: Boris Pasternak, Leonid Martinov, Vilhelm Levik, Nikolai Chukovsky, Vera Inber, Nikolai Tikhonov.”

Petőfi certainly did not die in Russia.


Leópolis


Lwów, Львів, Lemberg, לעמבערג (escrito como lemberg pero en la práctica pronunciado lemberik), Լվովի, Львов, Liov, Ľvov, Lvov, Лвов, Lavov, Leopolis, Léopol, Leopoli, Leópolis, Ilyvó. Pocas ciudades europeas –Venecia, Roma, París, Londres– comparten el privilegio de oír su nombre en tantos idiomas distintos y de ocupar un lugar de tanto privilegio en el mapa mental de tantos pueblos. En verdad eso fue hace tiempo. Esta ciudad, que durante seis siglos fue una de las principales puertas de Europa hacia el Este –para los tártaros, rusos y rumanos, Crimea y el Cáucaso, los turcos– y donde diez naciones y otras tantas confesiones convivían, fue engullida por el Imperio en septiembre de 1939, y al paso que los judíos, alemanes, polacos, armenios y otros desaparecían de allí, Europa olvidaba hasta su simple existencia. Ahora, cuando Ucrania experimenta una cierta apertura, la ciudad revive de nuevo como una puerta hacia Europa desde el Este, buscando explorar y explotar la antigua presencia de una variopinta cultura occidental, el «legado de Galitzia».

En español nos resulta muy difícil decidirnos por un nombre u otro. Hoy, como ciudad ucraniana, es Lviv en el idioma del país. Los rusos la siguen llamando Lvov, y las traducciones recientes de las obras literarias que la nombran, así como en las noticias de los diarios y en otros lugares españoles se decantan por esta última forma. A nosotros nos resulta extraña esta elección. También es forzado utilizar nuestro Leópolis, aunque la Real Academia Española recomiende usar el topónimo español, si existe, antes que la forma local. ¿Cuántos hablantes de español saben dónde está Leópolis? Serán solo unos pocos más, ciertamente, quienes sepan poner el dedo sobre Lvov, o Lviv. Así pues, Lwów, el nombre polaco de la ciudad, es el que nosotros preferimos, porque es en la raíz polaca, en aquella ciudad capital de Galitzia, donde reside buena parte de los aspectos que más nos atraen y desde donde vemos mejor la perspectiva, el núcleo quimérico de una comunidad diversa e imposible. En las entradas donde la nombremos, la ciudad será, pues, Lwów, pero intentaremos mantener las denominaciones coherentes con la circunstancia histórica de que estemos tratando.


Pasé mi infancia en una fea ciudad industrial. Me llevaron allá cuando apenas tenía cuatro meses de vida y luego, durante años, me hablaron de la ciudad excepcionalmente hermosa, Lwów, que mi familia tuvo que abandonar. Así, no es extraño que contemplara los edificios y las calles reales con un conmiserativo aire de superioridad, ni que de aquella realidad tomara solo lo que resultaba absolutamente imprescindible para vivir.
Adam Zagajewski: Dos ciudades


Es sorprendente que al forzar mi memoria contra el fluir del tiempo puedo recuperar la inocencia de nombres de calles como  Janow, Zmesienie, Piaski y Lackiego, que se empaparon de significados tan malos durante los años 1941 y 1942, cuando la ciudad quedó en un solo día vacía desde la calle Bernstein hasta el teatro, el Sloneczna y más allá, y luego se transformó en un barrio silencioso y muerto, con ventanas abiertas de par en par y cortinas ondeando al viento. No quedó ni un alma en los patios ni en las galerías. Solo unos pocos edificios dispersos se mantuvieron en las afueras, y después las ruinas fueron cubiertas por la hierba.
Stanisław Lem: El castillo alto


Mucho se ha escrito sobre los cafés de Lwów, y lugares como el «Café Szkocka», El «Atlas» o el «George» tienen a sus propios y devotos bardos. La historia de las posadas de Lwów ha pasado ya hace tiempo al terreno de la leyenda, una suerte de «texto de Lwów» … Los polacos, ucranianos, judíos, armenios, alemanes todos ellos rezan cada uno en su casa de oración, pero pasan el tiempo juntos en los bares: al menos allí se toleran unos a otros.
Bogusław Bakuła: Palco, carnaval, revolución


Con este mapa comenzamos la reconstrucción de la ciudad perdida: queremos averiguar mediante las fotos de los visitantes de hoy qué resta de la antigua Lwów. Empezamos en el centro histórico de la ciudad, pero enseguida desplegaremos los mapas de los suburbios e iremos incrementando paso a paso el número de fotos. Los puntos grises indican una imagen que no ha podido ser localizada con exactitud, y si un punto se vuelve posteriormente rojo significará que ha merecido una entrada individual. El repaso al estado actual se complementará con la recopilación de viejas postales, otras fotos antiguas, dibujos y memorias. No tardéis mucho en volver por aquí.



Lwów, un otoño (1939)
Cracovia-Lemberg
Radio Lwów (1930-39)
Letreros de tiendas en yiddish
Mercadillo de libros de viejo
La monografía de Leópoli
Captain Truszkowski’s house and gravestone
The vanished Jewish past
Greetings from the General Government
Janowska, campo de muerte
Venid con nosotros a Lemberg 
Come with us to the Klezmer festival!
Patios de Lwów
Timbres
Stairways

Huellas de mezuzot
Spread-out sheets
Campanile
Cortile della Madonna
Pasaje Andreolli
Librería Amistad
Estación de ferrocarril
Calle Rusa 4.
Kopernika 1, former pharmacy


Lwów


Lwów, Львів, Lemberg, לעמבערג (actually pronounced as lemberik), Լվովի, Львов, Liov, Ľvov, Lvov, Лвов, Lavov, Leopolis, Léopol, Leopoli, Leópolis, Ilyvó. Only a few European cities – Venice, Rome, Paris, London – have their own names in so many languages and figure in a prominent place in the mental map of so many peoples. That is, figured. This city, which for six centuries was one of the main gates of Europe to the East – the Tatars, the Russian and Romanian principalities, the Crimea and the Caucasus, the Turks – and where ten nations and as many confessions lived together, in September 1939 was swallowed up by the Empire, and while the Jews, Germans, Poles, Armenians and others were disappearing from it, Europe forgot about its mere existence. Nowadays as the Ukraine is opening up, the city is already being reborn as a main gate of the East to Europe, which tries to explore and exploit its former many-colored Western culture, “the Galician heritage”.


I spent my childhood in an ugly industrial city. I was brought there when I was barely four months old, and then for many years afterward I was told about the extraordinarily beautiful city, Lwów, that my family had to leave. So it is not surprising that I looked upon real houses and streets with a semicontemptuous air of superiority and that I took from reality only the bare necessities.
Adam Zagajewski: Two cities


It is amazing that while I am straining my memory against the flow of time, I can still feel the innocence of such street names as Janow, Zmesienie, Piaski and Lackiego, which were imbued with such an evil meaning by the years of 1941 and 1942, when the city on a day became empty from Bernstein street to the theater, the Sloneczna and further, and a silent and dead neighborhood remained in its place, with windows wide open and curtains flapping in the wind. There was not a single soul on the yards and balconies. Only a few scattered buildings were left at the outskirts, and then the ruins were overgrown by the grass.
Stanisław Lem: The High Castle


Much has been written about the cafés of Lwów, and such places as the “Café Szkocka”, the “Atlas” or the “George” already have their loyal bards. The story of Lwów’s inns has long matured into a fable, a kind of a “text of Lwów”… The Poles, Ukrainians, Jews, Armenians, Germans all prayed in their own prayer houses, but they spent their time together in the pubs: at least there they tolerated each other.
Bogusław Bakuła: Stage, carnival, revolution


With this map we start the reconstruction of the one-time city: we try to assess through the photos of today’s visitors what remains from the former Lwów. We begin with the historical city center, but we will soon expand it with the maps of the suburbs as well, and the number of the photos will increase continuously. The gray dots indicate that a picture could not be exactly localized, and when a dot turns red, it means that it received its own post. The overview of the modern state will be complemented with further layers of old photos, postcards, drawings and memories. Check back soon.



Autumn in Lwów (1939)
Krakow-Lemberg
Radio Lwów (1930-39)
Yiddish shop labels
Second-hand book market
The monograph of Lwów
Captain Truszkowski’s house and gravestone
The vanished Jewish past
Greetings from the General Government Janowska, death camp
Come with us to Lemberg!
Come with us to the Klezmer festival!
Courtyards
Doorbells
Stairways
Traces of mezuzot
Spread-out sheets
Campanile 
Cortile della Madonna
Andreolli Passage
Arms of times past
Railway station
Russian Street 4.
Kopernika 1, former pharmacy